Si alguna cosa diferenciava de forma clara als habitants de Sant Feliu de Guíxols amb els de Girona, era que ells mai van parlar del carrilet amb diminutius, pels Guixolencs va ser el tren, i els trens de RENFE s'els hi deia 'tren gran'. Per a la gent de Girona el tren era el de via ampla i el trenet o carrilet eren els trens de via mètrica i estreta que va tenir Girona (3 carrilets) per llavors. Com que era encara més petir que el Olot-Girona (de via métrica) alguns li van dir tren petit, encara que el dit tren petit o pinxo era el tramvia del Baix Empordà. Desprès alguns foranis li van dir Feliuet per cridar-lo de forma afectuosa. Això demostra l'orgull que els habitants de tots els pobles pels que passava el tren li mostraven.

Durant l'estiu de 1902, una plaga de cuques, caiguda a les vies des dels suros que transportava el tren va fer que a Bell-Lloc les locomotores rellisquessin.

La estació de Santa Cristina d'Aro va canviar el seu nom el 1936 per el de Ridaura d'Aro, desprès tornaria al nom original.

En 1947 va caure una intensa nevada que va deixar un tren immobilitzat al baixador de Bell-Lloc durant sis dies.

L'estació de Girona sempre va ser una estació anexa, i encara que hi va haver un projecte per realitzar una estació pel tren de Sant Feliu, sempre va ser una estació provisional. En última instància, i en preveure el seu tancament, va haber-hi alguns projectes d'unió dels trens Olot-Girona i el de Sant Feliu, mitjançant una estació conjunta al costat del OG, però per fer això s'hauria de canvia l'ample de via al tren de Sant Feliu a 1 metre i fer un pont sobre el ferrocarril de via ampla per ajuntar-se. Aquest projecte mai va arribar a portarse a la pràctica i es va tancar per part de FEVE prierament el OG i desprès el SFG.

Per Internet corre una notícia que sembla de temps passats:

Diverses persones han afirmat que han vist arribar una locomotora antiga amb un parell de vagons de miatinada a les estacions de Llambilles i especialment a la zona on s'ubica la estació de Castell d'Aro. El tren passa a gran velocitat i duu passatgers que semblen sense vida, pàlids i amb la mirada perduda. Això si, si fixen la mirada en tu perdràs la vida al capt de poques hores atropellat per un tren, tramvia o similar. La llegenda diu que alguna vegada es para el tren per a recollir a aquells que desitgen morir, però també que el qual puja al tren mai torna a baixar. Es creu que les nits del 29 de febrer o les de solsticio són les preferides pel tren fantasma per a parar-se. (En Google posar Tren fantasma Sant Feliu).

En temps de la dictadura de Primo de Rivera, el llavors Governador Civil de Girona, Sr. Arturo Carsi va ordenar la castellanització dels noms de les estacions, cosa a la que la companyia es va negar al·ludint que havia de rebre l'ordre de la Divisió de Ferrocarrils. Davant la insistència, la Direcció general d'Obres Públiques va emetre en 1924 aquesta resolució:

"Considerando que mientras los pueblos a que sirven las estaciones no cambien de nombre no debe cambiarse el de dichas estaciones y que esto no corresponde a este Ministerio sino al de Gobernación. S.M. el Rey -q.D.g.- se ha servido disponer que no procede que se traduzcan al castellano las denominaciones de las estaciones de la línea del ferrocarril de San Feliu de Guíxols a Gerona, en tanto no se cambie la denominación de los pueblos o localidades a las que sirvan".

Oda a Sant Feliu de Guíxols:

Llavores tu amb Girona us dàreu una abraçada;
en tot espai va néixer un nou estel:
xisclà del tren la máquina volant tota esverada,
com àguila que porta sos aguilots al cel.

Quan els directius del SFG estaven mostrant, els anys 50, les locomotores 11 i 12 a l'empresa Fàbrica de Mieres, de forma curiosa, en obrir la porta de la caixa de foc es van quedar bocavadats quan en agafar la maneta es va caure la porta al terra. De totes formes les locomotores van interessar i poc desprès van ser venudes sense més contratemps.

Anècdota del maquinista Manuel Berga, contada per Carles Malagrida:
Era la tardor de 1947, el tren provinent de Girona que sortia de Cassà de la Selva en direcció Sant Feliu va atropellar i matar a les 10 de la nit, a uns pocs metres de l'estació, un home que, desprès d'una discussió familiar es va llençar al devant de la locomotora. Va haver molt xivarri.
Pocs dies desprès, el mateix maquinista conduia el primer tren que sortia de Cassà amb destinació Girona a un quart de sis. Més enllà del pas a nivell de la carretera de Riudellots a Cassà, li va semblar veure alguna cosa al devant de la locomotora. En arribar al baixador de Llebrers va parar el tren, i amb l'ajut d'un fanal va poder observar el travesser de la locomotora ple de sang. Encara amb el trist record de l'atropellament, quan va arribar a Llambilles va telefonar a Cassà amb l'idea que fossin a veure el que havia succeit. En passar per Quart no havia notícies encara. Y ja quan van arribar a Girona es van adonar que havien atropellat a un garrí, un de molt gran que s'havia escapolit d'una masía propera. Podem imaginar-nos la seva cara d'alleugerament, també la de tot el personal del tren.

Anècdota de Carles Malagrida:
En l'any 55, al pas a nivell de la carretera de Riudellots, a prop de Cassà, un hoome bastant curt de vista va veure algú caigut sobre els carrils, just al costat de la carretera. En apropar-se va comprovar terroritzat que era un cos humà, totalment cobert de sang i amb les tripes sortint de l'abdomen. Va còrrer a avisar la Guàrdia Civil que el tren havia atropellat i matat un home. Le Benemèrita va acudir de forma immediata, just per veure com el soposat difunt s'incorporva gemegant. L'home havia participat en la matança del porc en un mas proper i tornava a casa en bicicleta portant un cuvell amb sang i tripes per fer botifarres. En arribar al pas a nivell, el gros contracarril que hi havia li va perdre l'equilibri i va caure amb la mala fortuna de colpejar-se al cap i va quedar inconscient sobre la via.

Anècdota de Carles Malagrida:
El tren de Sant Feliu corria poc, era lent, però podia atropellar qualsevol animal més ràpid que un porc. Així, el 1960 va ocòrrer, en el pas a nivell del camí del Remei, a Cassà que un tren remorcar per la locomotora 6 conduïda pel maquinista Josep Pugnau, va atropellar i matar un cèrvol. En aquells anys s'havia intentar repoblar amb cèrvols el Montseny i aquell es va haver d'extraviar, venint a morir en un lloc tan allunyat del lloc on s'havia destinat el seu hàbitat.

Anècdota de Carles Malagrida:
Cap el 1950, el tren que sortia de Cassá a las 12,50 amb direcció Sant Feliu portava un vagó correu. Aquest vagón era un antic contxe de dos eixos de primera i segona classe, el que se li havia reconvertir el petit departament de segona (8 seients) com estafeta ambulant. L'altre meitat era de primera classe, per aquest motiu acostumava a portat poc passatgers, cosa que, afegida a l'escàs pes del vehicle, el feia propens a descarrilar (personalment Carles va presencia 3 vegades). En arribar el tren als voltants del baixador d'Esclet i abans de travessar el pont sobre la riera Verneda el vagó correu va descarrilar, travessant el pont amb les rodes trontollant de travessa en travessa.
Sortosament la cosa no va passar d'un ensurt i, amb l'ajut d'uns quants passatgers es va poder posar el cotxe sobre els carrils i es va reemprendre viatge. El cotxe va estar a dos centímetres de caure al buit, tal com va fer la comprovació el Carles desprès.

Anècdota de Carles Malagrida:
Cap a 1955 a l'estació de Cassá, dos carreters s'esforçaven a mitja tarda en descarregar dos vagons platafora; els empenyaven cap al moll de càrrega i, una vegada buits els arreconaven, fent la substitució per un vagó plé. En un descuit, un dels vagons buits va escapolir-se pendent avall en direcció a Llagostera. Ràpidament, un dels homes se'n va anar amb la bicicleta corrent darrera del vagó per intentar parar-lo accionant el frè de galga, mentre l'altre avisava al cap d'estació del que havia passat. La presecució va ser inútil i el vagó va arribar a tota velocitat a la estació de Llagostera, on, mitjançant falques es va poder parar. Sortosament no va ocòrrer cap accident en el gran nombre de camins i corriols que travessen la via. 

Anècdota de Carles Malagrida:
Va passar cap a finals dels anys 40. Durant molts anys en Pere Bosc "Biosques", resident a Cassá, va estar treballador de l'estació de Llagostera. La seva feina incloïa fer el recorregut del tram de via entre totes dues estacions abans del pas del primer tren. D'aquesta manera, cada dia, cap a les tres de la matinada emprenia a peu el camí amb la finalitat d'arribar a tres quarts de cinc a Llagostera, obrir l'estació i encarregar-se del despatx de bitllets i les barreres del pas a nivell de la carretera de Tossa. Un matí (el tren arribava a les cinc provinent de Sant Feliu), havia de recollir dos vagons tancats de la sèrie M amb destinació Girona. Es va desenganxar la locomotora i es va procedir a recollir els vagons. Però "Biosques" va oblidar tornar a enganxar els vagons i va donar la sortida al tren. La locomotora va reemprendre el viatge deixant els cotxes de passatgers a l'estació. En Cassà el maquinista i el fogoner es van adonar de l'error i no va haver més remei que desenganxar els vagons una altre vegada i fer recular la locomotora fins Llagostera a recollir la resta del tren.

Anécdota de Carles Malagrida:
El tren que sortia de Girona a un quart de vuit de la tarda era en el que viatjaven els recaders de Cassà, Llagostera i Sant Feliu. A mitjans dels anys 50, i durant molt temps, el cap d'estació de Quart comunicava a l'encarregada del baixador de Llambilles la sortida del comboi; aquesta, per anunciar-ho als passatgers feia repicar la campana i, una vegada fet això, afegia un nombre variable de tocs: dis, tres, a vegades quatre. Tants com ampolles de via havia de portar el propietari de l'hostal més proper a l'estació.

Anècdota de Carles Malagrida:
Els dies festius, durant la temporada d'estiu hi havia trens extraordinaris pels banyistes. Per la tarda hi havia un amb doble tracció que sortia de Sant Feliu a un quart de set. Mitja hora més tard sortia el servei normal. I aquest va ésser el que, el dia 25 de juliol de 1961 no va poder superar la rampa entre la Font Picant i Llagostera. Remolcat per la locomotora núm. 1 ja va tenir treball per arribar a la Font Picant per falta de pressió a la caldera. I cometent l'error de emprendre viatje de nou sense haver arribat a la pressió necessària, va intentar arribar a Llagostera en aquelles condicions. No el van aconseguir i el tren es va quedar totalment parat just abans d'arribar al pas a nivell de la rampa d'Alou. Des d'allà es va telefonar a Llagostera i la locomotora del tren amb direcció a Sant Feliu, la núm. 3 que esperava fer l'encreuament, va baixar a remolcar la locomotora núm. 1. Per cert, una vegada que va tenir pressió sificient, va intentar guanyar el temps perdut i, aprofitant que la via entre Llagostera i el baixador d'Esclet estava en molt bones condicions (carrils bastant nous) es va llençar a tota velocitat. Carles no recorda haver vist correr tant al carrilet.

Anècdota de Carles Malagrida:
En setembre de 1961 va ocòrrer un accident que, afortunadament, només va ocasionar danys materials. A les 8,05 del matí va sortir de l'estació de Cassà de la Selva el tren amb direcció Sant Feliu, remolcat aquell dia amb la locomotora núm. 4. Llavors Carles treballava en l'oficina d'una fàbrica de suro situada a una centena de metres de la via; un pas a nivell sense guardar permetia l'accés a la fàbrica. Ja feia més de quatre anys que sentia el soroll del tren cada matí en passar pel pas a nivell, però aquell matí va tenir una extranya sensació. Va sortir fora i es va sorprendre al veure un camió carregat amb sacs de suro, paral·lel a la via i regirat, el tren parat i la locomotora mig bolcada (va quedar recolzada sobre un talus existent allà mateix). Carles va anar correns per veure com el conductor del camió, que encara estava en estat de xoc, rebia el improperis del maquinista. El maquinista de llavors era Joaquin Madrenas, el mateix que vuit anys més tard, el 10 d'abril de 1969 conduïria l'últim tren. El conductor del camió va ésser repassat pel propietari del camió i va estar un llarg temps de baixa.

Anècdota de Raymond Morris, Brisbane -Australia (original en inglés):
Vaig viatjar des de Girona cap a Sant Feliu de Guixols l'agost del 63, per desprès agafar un vaixell a Tossa. Me'n recordo especialment dels descens fins al nivell del mar que vàrem tenir. El conductor var sortir disparat cap a les plataformes exterior del vagó i va activar els frens de les rodes. Va agafar un pal bastant llarg del sostre de vagó, i el va posar de tal manera que una punta estigués agafada al final del vagó i l'altre al terra, i això ho va fer durant un minut sencer, i el va fer perquè el tren no s'embalés en ésser un descens. Ningú ho creu quan ho dic, pero és cert!
Vaig treballar a Tossa i Lloret els estius del 62 i 63 i durant tot aquest temps, no vaig veure absolutament cap esforç per part de les companyies angleses per portar turistes a la via estreta de Girona a Sant Feliu. Els turistes ni savien de l'existència d'aquell tram, i va ser una pena perquè amb turistes de visita, igual la línia s'hauria pogut mantindre oberta.

Anècdota publicada al llibre de Carles Salmerón sobre el carrilet:

Quan s'efectuava la gran reparació d'un dels dos cotxes correu, es va poder comprovar que dues cartes havien caigut fora de la bústia de correus, per la qual cosa una vegada trobades i amb set anys de retràs es van lliurar als seus destinataris, encara que no es va poder fer res, ja que una era la confirmació d'una comanda important i l'altra un comunicat de l'enterrament d'una persona.

Anècdota de Ramón Piera:

Sent enginyer cap del tren de Sant Feliu el sr. Eliseo Jobert, sobre l'any 59/60 va iniciar un expedient per la substitució de les cadenes del pas a nivell que havia a la sortida de l'estació de Girona amb la N-II. El motiu era l'augment del trànsit rodat i la proliferació d'extrangers que no estaven acostumats a les cadenes i es produien ensurts constantment.

Sent la companyia deficitària i depenent de l'Estat, es va elevar l'expedient a l'oficina del Ministeri d'Obres Públiques de Barcelona per obtenir els permisos i diners necessàris per fer el canvi a un pas a nivell amb barreres.

Va tenir moltes dificultats, ja que li van posar molta quantitat de trabes.

Quan va fer-se càrrec el sr. Martí Piera es va trobar l'expedient mencionat paralitzar, per la qual cosa sobre 1961-62 va tornar a donar-li curs, i var ser de nou rebutjat. El motiu del rebuig era que a la memòria deia que el quilòmetres del pas a nivell era el 0,6 (aprox) des de l'estació de Girona. La contestación negativa deia que el quilòmetre ressenyat no podia existir pas a nivell, donat que el ferrocarril era des de Sant Feliu de Guíxols a Girona i per tant era impossible la seva existència.

Bastant irritat, en una misiva posterior el Sr. Piera es va dirigir als seus interlocutors dient que a partir d'aquell moment declinava qualsevol responsabilitat i, que si es produia un accident, traspassaria la responsabilitat a la Divisió insepctora de ferrocarrils de via estreta.

Val a dir que degut a aquesta misiva es va donar permís per posar les barreres al pas a nivell de forma gairebé automàtica.